El llúpol és una planta enfiladissa emprada en la medicina herbal des de l’Edat Mitjana, quan la feien servir per a tractar trastorns nerviosos, problemes digestius i alteracions del son. I si en l’actualitat s’utilitza principalment en l’elaboració de cervesa és gràcies a Hidelgarda von Bingen, una dona extraordinària que va viure fa vuit segles i que dissabte 12 d’agost descobrirem a NaturaLlibres amb la investigadora etnobotànica Júlia Carreras.
Nascuda l’any 1098 a Bermersheim, sud d’Alemanya, l’abadessa benedictina es definia com una paupercula forma feminea —una pobre forma femenina—. Lluny d’aquesta modèstia, Hidelgarda von Bingen fou científica i naturalista, filòsofa, teòloga i mística, escriptora, poeta i la primera persona de la qual ens han arribat composicions musicals. És coneguda per haver fundat el primer monestir de dones i per defensar idees atrevides com el plaer i l’orgasme femení —sabedora que no tots els temperaments estan fets per dur una existència sense sexe—. Un persontge del tot irrepetible, que haguéssin pogut condemnar a la foguera però que, ben al contrari, fou admirada per emperadors i papes, que acudien a ella en busca de consells espirituals i de govern, així com prediccions de futur (!) o remeis per l’ànima i el cos.
Júlia Carreras ens explicarà els seus tractats sobre el poder curatiu de les plantes i una de les seves contribucions cabdals a la Humanitat: afegir llúpol a la cervesa, aconseguint així que es conservés en bon estat més temps i no fos damnosa a l’organisme, a més d’atorgar a la beguda l’aroma i sabor que a dia d’avui la caracteritza.
Per fer-nos una idea del gust que tindria la birra que Hildegarda bebia, oferirem un tast degustació de cerveses antigues, acompanyat de torradetes d’espelta i herbes. Tenint present sempre les paraules sàvies de Hildegarda von Bingen:
«Quan algú beu més del degut i sense moderació, sigui vi o un altre licor que pugui emborratxar-li, tota la seva sang es dilueix, es mou dessendreçadament i es dispersa per les venes de manera que el seu cap i els seus sentits també es confonen, igual que els rius es desborden abruptament quan hi ha inundacions. I com que aquest subjecte té el seu intel·lecte humà immensament confós, (…) li dóna per proferir per inconsciència paraulotes sense pudor, en tenir la sesera sense domini i més alterada que en el seu sa judici, perquè en aquest estat la lucidesa queda ofegada i submergida.»