Dissabte 9 de setembre a les 19:00h amb les poetes Maria Josep Escrivà i Xènia Dyakonova acompanyat d’infusió èpica i tast de szarlotka casolana.
La brama és un dels espectacles més fascinants de la natura. Un ritual de desafiaments més o menys passionals, desig, follia, adoració i respecte… com el que presenciarem dissabte 9 de setembre a NaturaLlibres, enfrontant en l’escenari a dues poetes separades en el temps, però lligades per interessos, preocupacions i debilitats similars: Maria Josep Escrivà (1968) i Wisława Szymborska (1923 – 2012), encarnada en veu i ànima per la també poeta, traductora i crítica literària Xènia Dyakonova.
Maria Josep Escrivà és una de les poetes contemporànies més valorades de casa nostra. Els seus poemes dibuixen un món hostil del què cal refugiar-se. I aquest refugi és precisament la mateixa poesia. Una poesia que canta el goig de viure, que mira amb felicitat el detall i les coses mínimes, la natura. Una poesia física, viva i vegetal.
Un món natural on també habita Wisława Szymborska. Per supervivència. Perquè l’equilibri de la vida es sustenta en la bellesa, a pesar i al costat de totes les misèries.
Crítica i compromís polític que les dues poetes comparteixen, amb una serenitat revolucionària i amb una ironia elegantment despietada, que defuig de l’artificiositat i la impostura. Una poesia al marge de conceptes humanament insondables. Una poesia del quotidià, amb pensaments i referències d’alt voltatge intel·lectual.
Un duel d’afinitats i contrastos que ens servirà per descobrir l’obra de Maria Josep Escrivà i de la Premi Nobel de Literatura Wisława Szymborska, que tan bé coneix Xènia Dyakonova.
Acompanyarem la trobada amb dues varietats d’infusions a escollir, que Herbes de l’Alt Pirineu ha elaborat especialment per a l’ocasió: una inspirada en Szymborska i l’altra en Escrivà. Acompanyat d’un petit tast de szarlotka casolana.
El públic decidirà quina de les dues guanyarà la brama!
Darwin.
Diuen que per descansar llegia novel·les.
Però tenia les seves exigències:
no podien acabar de forma trista.
Si en trobava una així,
furiós la llançava al foc.
[…] Recorrent amb el pensament tantes regions i temps
es va trobar amb tantes espècies mortes,
amb tants triomfs dels forts sobre els més febles,
amb tants intents de supervivència,
tard o d’hora inútils,
que almenys de la ficció
i de la seva microescala
tenia dret a esperar un final feliç.